Maktub 111

Transcripció de la segona hora del darrer Maktub. Fins aviat!

Bona nit i benvinguts a l’última parada del nostre trajecte.

KEANE – THE LAST TIME

El tren arriba a la seva estació de destí i tots els passatgers en descendeixen. El primer tren que va per on vol, hi hagi o no vies, s’acomiada fins a nou avís i ho farem recordant part del que hem viscut junts.
111 programes, 222 hores en directe. Amb música i paraules com a armes. Pocs silencis, tot sigui dit i alguns de no volguts per errors tècnics donen per molt. I comencem acomiadant-nos de totes les veus i tonteries que ens han servit per alegrar-vos la nit, si més no, intentar-ho.

Ells han estat col•laboradors a estones del programa amb frase fixa que ens han servit d’introducció. Juntament amb les veus de la Susanna Tapiz les dues primeres temporades i la Laura Segur la tercera i quarta hem confeccionat aquesta fàbrica de somnis, d’il•lusions i de llibertat que hem obert, per a qui ho volgués.
Una fàbrica que ha necessitat també, en els últims 53 programes han posat part del seu temps i esforç en fer Maktub. S’acaba també una llicenciatura, una generació de Maktub que quedarà per la posteritat que l’han format en Gerard, l’Eva, la Laura, l’Eli, en Marc i l’Anna i, la que ve ara, és per a vosaltres. Gràcies, amics i amigues, pel vostre temps al llarg de dos anys.
WHYSKIN’S – PEL CAMÍ

Deia un filòsof danès, Söoren Kierkegaard, que la vida s’entén mirant al passat però s’ha de viure cap endavant. Així que, tot i que aquest estiu no estarem amb vosaltres no deixem de presentar-vos èxits importants. Aixi que, tot i que això es un adéu, no implica que reunciem en anar per davant i presentar-vos la que té molts números per a presentar-vos la que serà la cançó d’estiu. Semblava que ens quedaríem sense però al final ha vingut el salvador Bob Sinclair.
BOB SINCLAIR – LA LA LA SONG

BEBE – ME FUI
Doncs després de Bebe, que torna readaptada, diu per evitar la fama que va tenir amb el seu primer àlbum que segons reconeix ella mateixa la va superar. És curiós, la quantitat de gent que es mor per tenir els seus minuts de fama i d’altres que s’han d’apartar perquè n’han tingut massa. El món al revés, ple d’històries confuses i contradictòries, de gent que té el que vol i de gent que vol el que altres no tenen. La imperfeccó del món en la frase que ens explicaven a primer d’eso, a la classe de tecnologia, ni més ni menys. Les necessitats humanes són il•limitades i, enlloc de parar sabent que tot no pot ni podrà ser mai, no deixem d’anar sempre amb la llengua a fora. Com que tothom va en rumbs diferents i fins i tot en direccions oposades. Un deixa una cosa que l’altra ben vol i, només de tant es donen els moments de complicitat que fan que siguem vius i confiant amb el que ens envolta. L’altre dia llegíem al diari històries com aquesta: el seu nom, Alba Antúnez, la van tenir set anys estacada amb filferro i una caputxa quan tenia 20 anys. Una vegada al més la treien mitja hora al pati i ella aprofitava aquesta estona de llibertat per tirar una pedra a l’aire i agafar-la de nou. Però aquesta pedra li va fer una ferida a la mà. Un dels seus torturadors, un sergent, li va donar una piloteta. Aquesta pilotetat ha explicat ella després que li va salvar la vida perquè li va permetre veure humanitat enmig de la bogeria...
Que curiós, una trista pilota fa que algu segueixi en vida. Tot es pot tornar, de cop, completament prescindible. Perquè de 0 a 1 i va molt, bastant més que de 100 a 101. Les matemàtiques, potser no sempre són tan exactes...

GINO PAOLO - SENZA FINE

THE KILLERS – HUMAN
Hi havia una vegada, un noi que tenia una mania estranya. D’aquelles que ningú se n’adona i no explica i en que un mateix s’ha de fixar per a veure que ho era. Resulta que, quan veia una pel•lícula o una sèrei, o fins i tot, hi veia algu en una escena trista o que feia un paper de persona solitària que buscava per internet la seva biografia per, saber si estava realment sol o sola. Quan llegia que estava casat amb algú o que tenia parella o fills, ja se sentia més tranquil sabent que allò només era ficció. I és que rere els focus i ha tot un món, unes altres màscares diferents. De fet, és el mateix que passa amb el que es diu somni americà. Diuen que Obama, el president dels Estats Units és l’encarnació del somni americà el que mai ens expliquen ni sabrem és, a quants malsons americans li corresponen un bon somni. És a dir, quan estrellats hi hagut abans que un arribi al més alt. I el més important, que un cop a dalt, no s’acabi la història i es trenqui per la perversió. La fama porta cants de sirena que sense saber-se manejar acaben malament. Molt malament. Oi, Michael?
JACKSON 5 – I WANT YOU BACK

Després de sentir el rei del Pop, què us sembla si compartim algun secret. Algun més... que de secrets en deixem anar però el que passa és que no sempre els expliquem amb cartells lluminosos de “Ei! Que explico un secret”. Però hi són, però no direm quins. Però un té moltes manies, no nomes de saber si la gent està sola o no al món, sinó que té uns quadernets, ara vaig pel segon, on apunta coses i frases que li criden l’atenció, records de viatges, entrades de concerts i cinemes... I ara, si us sembla, en compartirem uns quants.
Comencem per frases curtes. Una la va dir un soldat republicà que va lluitar a la Guerra Civil. “El pájaro construyó su propia jaula”. Una altra d’un articulista d’El País Semanal, Ray Loriga, que és director de cine també, la mitad de las barreras que saltamos, en realidad no existen.
Una altra de Michael Levine, sobre ser pare, tener hijos no le convierte a uno en padre, del mismo modo que tenr un piano no le vuelve pianista”. Una altra ara d’Almudena Grandes, en un conte que va sortir publicat també a El pais Semanal: “Y nunca dejó de quererlo, con el intenso amor que inspiran las coas complicadas, más dignas de amor cuando más complicadas”.

També tenim frases extretes de pelicules i sèries, com aquestes sobre rendir-se a Anatomia de Grey. “pero incluso cuando la esperanza se da de bruces con la realidad y tenemos finalmente que rendirnos ante la verdad sólo signific que hemos perdido la batalla de hoy, no la de mañana”. I de la pelicula The International: “ Aveces un hombre encuentra su destino en el camino que evitó para encontrarlo”. I també un diàleg, en aquest cas de la sèrie El Ala oeste de la Casa Blanca. És un diàleg entre el president i la seva dona, la primera dama i el president li diu: “Sería peor si hubiera sido astronauta”, ella li contesta “ Nunca habrías sido astronauta: temes a las altures, a la velocidad, al fuego y a los sitios pequeños”. I el president li respon: “No, si el premio es la Luna”.
I també podriem parlar de trossos de cançons però una que potser resumeix millor el que és Maktub per un servidor és la següent. Com sempre, els de sempre expliquen millor que mai el que se sent. Enhorabona.

EL CANTO DEL LOCO – CANCIONES
PAOLO NUTINI – LAST REQUEST

En aquest quadern que es va emplenant mica en mica es troba també un diàleg dun llibre que ens fa adonar de que no som res sense els altres. Si no existiera nadie más en el mundo, tú no podrías ser tú, porque lo que haces, que es lo que eres sólo tiene sentido en relación con otras personas. Ho escriu Robert Penn Warren a todos los hombres del rey. I el mateix podem dir de Maktub que, no hauria estat el mateix sense els que l’escolten. Alguns els coneixem amb nom i cognom i els podem anar a saludar porta a porta però estem convençuts que, a més dels oients esporàdics, hi ha algun fidel que mai hem conegut ni que mai coneixerem. Però, de tu, també ens en recordem un dia com avui.

JUANES – ES POR TI

Anem acabant el programa i Maktub. Els números digitals que sortien a la nostra pantalla, en vermell, marcant l’inici del 27 de juny marquen el nostre final. Seran uns altres temps i altres moments. I, al cap i a la fi, tot depèn de temps i moments.

OCEAN DRIVE – WITHOUT YOU

Acabem amb una metàfora, aquàtica. Neixem tots en una zona esportiva. Amb una piscina pels nens, una de mitjana i una de gran. A la dels nens, s’hi està molt bé, és calenta i ens recorda el ventre maternal pel bé que hi estem. El perill d’afogar-s’hi és pràcticament nul perquè l’aigua no passa dels genolls. És la glòria estar-hi perquè no patim fred i de ben segur que no ens enfonsem. Però aquesta aviat es fa petita i hi ha la piscina mitjana on l’aigua arriba cap al melic i es més freda. És més gran, àmplia i s’hi pot jugar notant que s’està dins l’aigua. Aqui, algú ja s’hi afoga. Després, hi ha la piscina gran, amb trampolins i amb una fondor que dobla certes alçades. No es toca, costa més d’emplenar i el perill d’afogar-se és més gros.
A tots ens agrada la piscina petita, perquè si fan peuets i hi estem segurs. Però a vegades convé fer el salt, sortir del líquid de la placenta per saltar. Potser no cal fer-ho des del trampolí més alt, perquè si ve l’aigua no ofega, l’ambient de la piscina petita acaba asfixiant.

Així doncs, arriba el moment de canviar de piscina. De saltar i arriscar-se perquè, tot i que s’aprèn a nedar amb manguitos i bombolleta, arriba el moment de veure del que som capaços, de fer-ho sols i sense ajudes. De ser nosaltres. DE ser algú per a nosaltres mateixos. D’estar orgullosos de provar les coses, més enllà de la sort i l’èxit, que és quelcom relatiu i personal, es pot saltar i ofegar-se, es pot tornar a la piscina petita però posats a que se’ns arronsi la pell, que ho faci amb una piscina gran. És que, a més, a les petites la gent té tendència a pixar-s’hi... Perquè potser més que de piscines tancades també hi ha l’incontrolable mar.

ELS PETS – S’HA ACABAT
THE CORRS – LOOKING THROUGH YOUR EYES

Aquest és el sabor del comiat. D’aqui una estona ens començarem a adonar de que la porta es tanca. No sé ben bé perquè però cada cop la gent tardem més a reaccionar davant les coses que ens dolen. Ens n’adonem amb el temps perquè no ho assumim al moment. 222 hores després, la llum vermella que, com els testimonis d’aquesta temporada acrediten, s’encén quan s’obre el micròfon, s’apagarà. Per sempre. Tot queda flotant en l’aire amb les portes i les orelles ben obertes. No puc ni vull acabar sense donar les gràcies a tots per escoltar l’inescoltable. Passi el que passi, demà seguirem en el mateix camí per a ser i fer-nos millor. En el camí que ens fa únic i el que distingeix el de les bones persones. Potser serem il•lusos però mai covards. Potser ens rendirem però no pel que volem. Mai. Som així. I tot plegat queda en Maktub i potser com diu Sabina en “lo que pudo haber sido... y lo que nunca será”. Com tantes altres coses. Gràcies per tot, per fer-nos saber que no estàvem sols... que, a vegades, val el seu pes en or una mica de lluminositat d’un somriure.