l'Epíleg. Maktub 110

El cervell sempre juga amb els pros i els contres que han de servir per a prendre decisions, per a saber què fem o què deixem de fer. Es tracta de preguntes i respostes posades en diferents ordres i a vegades de manera inconnexa i sense lògica. Mentre fem aquests brainstormings fem com si sexessim pollastres. Agafem un argument, el desgranem li donem voltes i el posem en un cantó o en un altre per a esperar decidir-nos. I amb aquesta selecció molts arguments de pes cauen en una balança. Sigui la del si o la del no, fan que quedi desequilibrada i que la resposta hagi de ser clara, lògicament indubtable. Però el cap ens diu això i el cor ens diu quelcom diferent. I aleshores ens falta una raó, un element per fer creure el cap que ha guanyat la batalla, vaja per autoenganyar-nos i poder explicar als altres perquè hem fet el que hem fet. Una raó que ens faci quedar i no moure’ns parla de la cançó. Quan hem de marxar volem sentir un motiu que faci que ens quedem, perquè sempre les arrels tiren més que les ales quan ens entra la por a saltar. Una sola raó ho podria fer canviar tot, però, per sort o per desgràcia, no sempre arriba.