Jo no havia anat cap nit a la ràdio. Tenia por de dues coses:
-desencantar-me totalment de la màgia de les ones al veure el caos que regna rere els micros
-quedar-me encara més encantada de la màgia de Maktub.
Definitivament, va ser la segona opció. Em vaig quedar encantada mirant i escoltant i observant i rient.
Deia en Jordi al començament del programa que els pols oposats s'atrauen, deu ser per això...
Quan us escolto per la ràdio, m'és fàcil imaginar-vos rere el micro, la vostra cara, els gestos que feu, les rialles... El que desconeixia és el treball que feu fins que a mi m'arriba la vostra veu cada divendres a les deu al Verdi. Per cert!! Que és l'únic Maktub de la temporada que m'he perdut... Però ha valgut la pena.
I és que poc m'esperava jo descobrir petits moments com els que vaig viure aquest divendres:
_l'Eli escrivint els últims apunts recolzant la fulla sobre la porta, després d'intentar posar ordre perque la seva secció li surti rodona;
_la Peiti tota suada voltant per allà sense parar quieta, tal com m'imaginava, fa la seva secció tota nerviosa sense parar d'aixecar el cap per mirar en Jordi, no fos cas que se li escapés algun detall;
_en Kuru assegut a terra, al meu costat quasi tota l'estona, ell, amb la feina feta i ben acabada, o no;
_la Laura que tampoc para quieta ni deixa de riure, que es col·loca la pinça del cabell mirant-se a qualsevol vidre que troba;
_l'Anna, que se'ns quedava adormideta, quieteta i callada que quasi passa desapercebuda;
_i impossible de borrar les cares d'en Kuru mentre la Peiti feia el Makasum... (k jo t vai vere, Kuru...)
I en fi, en Jordi... Què voleu que us digui? És un crack. És capaç d'aguantar el tipo els 120 minuts de programa amb 5 col·laboradors i un testimoni, fa lligar les paraules amb el temps, les frases amb la música, les seccions amb les rialles, els temes amb les cançons... Tot, tot. I és que sembla mentida que d'un pilot de fulls inconnexes i quasi sense sentit i plens de faltes d'ortografia en pugui sortir un programa quasi rodó. No diré perfecte perquè, si ho fos, llavors tindria un defecte: no seria imperfecte.
I trobaré a faltar aquesta imperfecció els divendres a la nit. I les cançons. I les rialles de la Laura. Els “tropiezos” de la Peiti. Els errors tècnics (molt important). Les aportacions d'en Kuru i els seus Reflexes. I la veu d'en Jordi. Les seves paraules. Les interrupcions als col·laboradors. L'Epíleg. Els 120 minuts.
Em consola saber que també us tinc a fora de la ràdio per fer-me passar el mono. Gràcies per tot.
0 comentaris:
Publica un comentari