Dona'm una pista. Maktub 109

1995. OASIS. WONDERWALL

Hem començat avui de visita al Regne Unit amb els que es deia que havien de ser els substituts dels Beatles, però al final un excessiu caràcter els ha catapultat a una espècie actual de ser i no ser. Els Oasis, el nom del grup dels germans Gallagher que encara estan en actiu amb la que, juntament amb el Don’t look back in anger són les seves dues cançons principals. En un principi, aquesta cançó s’havia de conèixer com a Wishing Stone, pedra dels desitjos en anglès. Resulta que aquesta cançó la va escriure Noel Gallagher i per a la seva nòvia d’aleshores, amb la qual es va casar el 97, però es van separar quatre anys després, i ara nega que tingui res a veure i que és la premsa qui s’ho ha inventat, que parla d’un amic imaginari. El seu germà va dir l’any passat que no podia aguantar més cantar aquesta cançó de merda i que cada cop que ho feia li entraven ganes de vomitar, però és un tube, un hit i s’ha de fer fotre. Si és que tot té un preu.

No abandonem el Regne Unit però tirem una mica enrere en el temps. Precisament el Wonderwall beu d’una cançó del 1968, Wonderwall Music, d’un dels components dels següents protagonistes. Les nostres mares babejaven per ells, imagineu-les xisclant cridant i ballant al ritme d’ells, ara que semblen tant recatades i assenyades, però al cap i a la fi, tots som joves encara que ells ja no s’en recordin. El que sentirem ara és una cançó que primer van estrenar els Isley Brothers, però és més coneguda la versió que sentirem ara inclosa dins el primer àlbum de la banda que es deia Please Please Me. Quan el grup va gravar aquesta versió, era el primer dia de gravacions i duien 10 temes en 10 hores i la veu del cantant estava una mica cascada i, amés, ell estava constipat, així que en la versió de l’àlbum, fins i tot, se’l pot sentir estossegat, tot i els carmels i la llet calenta. Si us hi fixeu sentireu com la veu està una mica estripada, però fins i tot sona millor que algun altra cantant de cuyo nombre no quiero acordarme.

1963 . THE BEATLES. TWIST AND SHOUT

2003. LA OREJA DE VAN GOGH. ROSAS

Eren los Sin nombre abans que arribés Amaya Montero i ara, sense ella, continuen sent La Oreja de Van Gogh, un dels grups de referència del pop espanyol per a tota una generació, juntament amb els més rockers Canto del Loco. 40 anys separen aquestes cançons però el tema éss tan vell que encara és d’actualitat avui en dia i ho era fa 500 anys. La història és d’algú que no accepta resignar-se a que una història d’amor s’ha acabat i per això diu això que “con la carita empapada que llegaras con rosas, con mil rosas para mi”. Aixi ho va explicar la cantant d’aleshores, el 2003. Ara la veu del grup en el seu darrer àlbum fins ara és la de Leire martíne on el grup sembla més grup i menys els cors de la diva Amaya Montero, que a deixat de ser-ho en la seva carrera en solitari. Una baixada de fums pels dos que beneficia al contingut dels àlbums i que, ha guanyat l’Amaya que, en la seva carrera en solitari ha vengut més còpies que els seus antics col·legues, el seu darrer treball A las 5 en el Astoria.

Parlem ara d’un fill de violinista que ha crescut i viu per i dins de la música. S’ha sabut posar la gent a la butxaca, tant del públic com els altres cantants ja que ell no hi posa la veu, però de fet no li fa falta perquè tal i com toca ha creat un segell d’identitat propi. El tema que ve a continuació el toca amb Rob Thomas, tot i que en un principi estava pensat que la cantés el mateix George Michael. Pe`ro abans ell en va fer una demo per al nostre protagonista i va quedar encantat amb la veu de Thomas i la va acabar cantant ell mateix, convertint-se en el segon més gran èxit del cantant als Estats Units, estant catorze setmanes al més alt de la llista Billboard. Per cert que la dona de Rob Thomas és d’origen espanyol i per això sentireu “my muñequita y spanish mona lisa” a la següent cançó.

1999. CARLOS SANTANA. SMOOTH

Acabem a casa i repassant els grups que encara ens quden per parlar-vos que formen part del panorama del pop i rock en català, que sempre semblent pocs però quan et poses a contar en surten de sota les pedres, tot i que no és fàcil guanyar-se la vida amb música en català perquè resulta que els catalans som així. El grup neix a Calonge el 1990, i sembla que per triomfar s’ha d’estar Tocat per la tramuntana, que dirien els Sopa. LA seva primera maqueta data del 1993 i duia el romàntic nom de “A cops de pedra”, El gup però va treure l’àlbum d’a continuació el 2003 i a la seva web es llegeix que estan treballant amb el seu nou àlbum. Llàstima que la notícia és del 2006 i deien també que no se separaven.
2004. FES-TE FOTRE. ARA ÉS TEMPS.