l'Epíleg. Maktub 106

És curiós perquè a vegades la vida seria molt més fàcil si prescindissim d’algú, però a l’hora de la veritat no podem. Ni tant sols ens ho plantegem. Tot i els problemes que ens causa pensem amb moltes solucions però en cap deixar-ho estar. Bé, sí que o fem, però després quan ens despertem tot té un altre color.
I es que a vegades sembla que estem enganxats. Alguns pel cor... i d’altres per altres parts del cos menys romàntiques. Però és el que hi ha. És el que estem condemnats a viure. Condemnats a ser nosaltres... una condemna perquè no sabem veure l’espai que podem arribar a crear dins les celes de la nostra llibertat.
Perquè no podem prescindir de les persones que fan mal i continuem ensopegant amb la mateixa pedra desafiant la lògica de defensa natural? Perquè no som capaços de tallar les ferides que ens sagnen? Perquè convertim en inevitable les coses il•lògiques? Potser massa preguntes i falta de valentia. Potser comoditat per viure la vida tranquils i amb calma sense pensar que, sense por, podríem ser el que volguéssim, mirant-nos mes les ales que les àncores.