Maktub 111

Transcripció de la segona hora del darrer Maktub. Fins aviat!

Bona nit i benvinguts a l’última parada del nostre trajecte.

KEANE – THE LAST TIME

El tren arriba a la seva estació de destí i tots els passatgers en descendeixen. El primer tren que va per on vol, hi hagi o no vies, s’acomiada fins a nou avís i ho farem recordant part del que hem viscut junts.
111 programes, 222 hores en directe. Amb música i paraules com a armes. Pocs silencis, tot sigui dit i alguns de no volguts per errors tècnics donen per molt. I comencem acomiadant-nos de totes les veus i tonteries que ens han servit per alegrar-vos la nit, si més no, intentar-ho.

Ells han estat col•laboradors a estones del programa amb frase fixa que ens han servit d’introducció. Juntament amb les veus de la Susanna Tapiz les dues primeres temporades i la Laura Segur la tercera i quarta hem confeccionat aquesta fàbrica de somnis, d’il•lusions i de llibertat que hem obert, per a qui ho volgués.
Una fàbrica que ha necessitat també, en els últims 53 programes han posat part del seu temps i esforç en fer Maktub. S’acaba també una llicenciatura, una generació de Maktub que quedarà per la posteritat que l’han format en Gerard, l’Eva, la Laura, l’Eli, en Marc i l’Anna i, la que ve ara, és per a vosaltres. Gràcies, amics i amigues, pel vostre temps al llarg de dos anys.
WHYSKIN’S – PEL CAMÍ

Deia un filòsof danès, Söoren Kierkegaard, que la vida s’entén mirant al passat però s’ha de viure cap endavant. Així que, tot i que aquest estiu no estarem amb vosaltres no deixem de presentar-vos èxits importants. Aixi que, tot i que això es un adéu, no implica que reunciem en anar per davant i presentar-vos la que té molts números per a presentar-vos la que serà la cançó d’estiu. Semblava que ens quedaríem sense però al final ha vingut el salvador Bob Sinclair.
BOB SINCLAIR – LA LA LA SONG

BEBE – ME FUI
Doncs després de Bebe, que torna readaptada, diu per evitar la fama que va tenir amb el seu primer àlbum que segons reconeix ella mateixa la va superar. És curiós, la quantitat de gent que es mor per tenir els seus minuts de fama i d’altres que s’han d’apartar perquè n’han tingut massa. El món al revés, ple d’històries confuses i contradictòries, de gent que té el que vol i de gent que vol el que altres no tenen. La imperfeccó del món en la frase que ens explicaven a primer d’eso, a la classe de tecnologia, ni més ni menys. Les necessitats humanes són il•limitades i, enlloc de parar sabent que tot no pot ni podrà ser mai, no deixem d’anar sempre amb la llengua a fora. Com que tothom va en rumbs diferents i fins i tot en direccions oposades. Un deixa una cosa que l’altra ben vol i, només de tant es donen els moments de complicitat que fan que siguem vius i confiant amb el que ens envolta. L’altre dia llegíem al diari històries com aquesta: el seu nom, Alba Antúnez, la van tenir set anys estacada amb filferro i una caputxa quan tenia 20 anys. Una vegada al més la treien mitja hora al pati i ella aprofitava aquesta estona de llibertat per tirar una pedra a l’aire i agafar-la de nou. Però aquesta pedra li va fer una ferida a la mà. Un dels seus torturadors, un sergent, li va donar una piloteta. Aquesta pilotetat ha explicat ella després que li va salvar la vida perquè li va permetre veure humanitat enmig de la bogeria...
Que curiós, una trista pilota fa que algu segueixi en vida. Tot es pot tornar, de cop, completament prescindible. Perquè de 0 a 1 i va molt, bastant més que de 100 a 101. Les matemàtiques, potser no sempre són tan exactes...

GINO PAOLO - SENZA FINE

THE KILLERS – HUMAN
Hi havia una vegada, un noi que tenia una mania estranya. D’aquelles que ningú se n’adona i no explica i en que un mateix s’ha de fixar per a veure que ho era. Resulta que, quan veia una pel•lícula o una sèrei, o fins i tot, hi veia algu en una escena trista o que feia un paper de persona solitària que buscava per internet la seva biografia per, saber si estava realment sol o sola. Quan llegia que estava casat amb algú o que tenia parella o fills, ja se sentia més tranquil sabent que allò només era ficció. I és que rere els focus i ha tot un món, unes altres màscares diferents. De fet, és el mateix que passa amb el que es diu somni americà. Diuen que Obama, el president dels Estats Units és l’encarnació del somni americà el que mai ens expliquen ni sabrem és, a quants malsons americans li corresponen un bon somni. És a dir, quan estrellats hi hagut abans que un arribi al més alt. I el més important, que un cop a dalt, no s’acabi la història i es trenqui per la perversió. La fama porta cants de sirena que sense saber-se manejar acaben malament. Molt malament. Oi, Michael?
JACKSON 5 – I WANT YOU BACK

Després de sentir el rei del Pop, què us sembla si compartim algun secret. Algun més... que de secrets en deixem anar però el que passa és que no sempre els expliquem amb cartells lluminosos de “Ei! Que explico un secret”. Però hi són, però no direm quins. Però un té moltes manies, no nomes de saber si la gent està sola o no al món, sinó que té uns quadernets, ara vaig pel segon, on apunta coses i frases que li criden l’atenció, records de viatges, entrades de concerts i cinemes... I ara, si us sembla, en compartirem uns quants.
Comencem per frases curtes. Una la va dir un soldat republicà que va lluitar a la Guerra Civil. “El pájaro construyó su propia jaula”. Una altra d’un articulista d’El País Semanal, Ray Loriga, que és director de cine també, la mitad de las barreras que saltamos, en realidad no existen.
Una altra de Michael Levine, sobre ser pare, tener hijos no le convierte a uno en padre, del mismo modo que tenr un piano no le vuelve pianista”. Una altra ara d’Almudena Grandes, en un conte que va sortir publicat també a El pais Semanal: “Y nunca dejó de quererlo, con el intenso amor que inspiran las coas complicadas, más dignas de amor cuando más complicadas”.

També tenim frases extretes de pelicules i sèries, com aquestes sobre rendir-se a Anatomia de Grey. “pero incluso cuando la esperanza se da de bruces con la realidad y tenemos finalmente que rendirnos ante la verdad sólo signific que hemos perdido la batalla de hoy, no la de mañana”. I de la pelicula The International: “ Aveces un hombre encuentra su destino en el camino que evitó para encontrarlo”. I també un diàleg, en aquest cas de la sèrie El Ala oeste de la Casa Blanca. És un diàleg entre el president i la seva dona, la primera dama i el president li diu: “Sería peor si hubiera sido astronauta”, ella li contesta “ Nunca habrías sido astronauta: temes a las altures, a la velocidad, al fuego y a los sitios pequeños”. I el president li respon: “No, si el premio es la Luna”.
I també podriem parlar de trossos de cançons però una que potser resumeix millor el que és Maktub per un servidor és la següent. Com sempre, els de sempre expliquen millor que mai el que se sent. Enhorabona.

EL CANTO DEL LOCO – CANCIONES
PAOLO NUTINI – LAST REQUEST

En aquest quadern que es va emplenant mica en mica es troba també un diàleg dun llibre que ens fa adonar de que no som res sense els altres. Si no existiera nadie más en el mundo, tú no podrías ser tú, porque lo que haces, que es lo que eres sólo tiene sentido en relación con otras personas. Ho escriu Robert Penn Warren a todos los hombres del rey. I el mateix podem dir de Maktub que, no hauria estat el mateix sense els que l’escolten. Alguns els coneixem amb nom i cognom i els podem anar a saludar porta a porta però estem convençuts que, a més dels oients esporàdics, hi ha algun fidel que mai hem conegut ni que mai coneixerem. Però, de tu, també ens en recordem un dia com avui.

JUANES – ES POR TI

Anem acabant el programa i Maktub. Els números digitals que sortien a la nostra pantalla, en vermell, marcant l’inici del 27 de juny marquen el nostre final. Seran uns altres temps i altres moments. I, al cap i a la fi, tot depèn de temps i moments.

OCEAN DRIVE – WITHOUT YOU

Acabem amb una metàfora, aquàtica. Neixem tots en una zona esportiva. Amb una piscina pels nens, una de mitjana i una de gran. A la dels nens, s’hi està molt bé, és calenta i ens recorda el ventre maternal pel bé que hi estem. El perill d’afogar-s’hi és pràcticament nul perquè l’aigua no passa dels genolls. És la glòria estar-hi perquè no patim fred i de ben segur que no ens enfonsem. Però aquesta aviat es fa petita i hi ha la piscina mitjana on l’aigua arriba cap al melic i es més freda. És més gran, àmplia i s’hi pot jugar notant que s’està dins l’aigua. Aqui, algú ja s’hi afoga. Després, hi ha la piscina gran, amb trampolins i amb una fondor que dobla certes alçades. No es toca, costa més d’emplenar i el perill d’afogar-se és més gros.
A tots ens agrada la piscina petita, perquè si fan peuets i hi estem segurs. Però a vegades convé fer el salt, sortir del líquid de la placenta per saltar. Potser no cal fer-ho des del trampolí més alt, perquè si ve l’aigua no ofega, l’ambient de la piscina petita acaba asfixiant.

Així doncs, arriba el moment de canviar de piscina. De saltar i arriscar-se perquè, tot i que s’aprèn a nedar amb manguitos i bombolleta, arriba el moment de veure del que som capaços, de fer-ho sols i sense ajudes. De ser nosaltres. DE ser algú per a nosaltres mateixos. D’estar orgullosos de provar les coses, més enllà de la sort i l’èxit, que és quelcom relatiu i personal, es pot saltar i ofegar-se, es pot tornar a la piscina petita però posats a que se’ns arronsi la pell, que ho faci amb una piscina gran. És que, a més, a les petites la gent té tendència a pixar-s’hi... Perquè potser més que de piscines tancades també hi ha l’incontrolable mar.

ELS PETS – S’HA ACABAT
THE CORRS – LOOKING THROUGH YOUR EYES

Aquest és el sabor del comiat. D’aqui una estona ens començarem a adonar de que la porta es tanca. No sé ben bé perquè però cada cop la gent tardem més a reaccionar davant les coses que ens dolen. Ens n’adonem amb el temps perquè no ho assumim al moment. 222 hores després, la llum vermella que, com els testimonis d’aquesta temporada acrediten, s’encén quan s’obre el micròfon, s’apagarà. Per sempre. Tot queda flotant en l’aire amb les portes i les orelles ben obertes. No puc ni vull acabar sense donar les gràcies a tots per escoltar l’inescoltable. Passi el que passi, demà seguirem en el mateix camí per a ser i fer-nos millor. En el camí que ens fa únic i el que distingeix el de les bones persones. Potser serem il•lusos però mai covards. Potser ens rendirem però no pel que volem. Mai. Som així. I tot plegat queda en Maktub i potser com diu Sabina en “lo que pudo haber sido... y lo que nunca será”. Com tantes altres coses. Gràcies per tot, per fer-nos saber que no estàvem sols... que, a vegades, val el seu pes en or una mica de lluminositat d’un somriure.

MAKASUM L'OLLA. MAKTUB 110

Avui, fent honor a la sintonia de la meva secció, començarem parlant d’una sèrie que han emès 11 vegades sencera a la televisió des del ’82. Evidentment, us estem parlant de “Verano Azul”. Era un sèrie que els protagonistes eren una colla de nois i noies que passaven l’estiu en un poble de platja i que vivien una sèrie d’aventures al costat de la Julia i del Chanquete que representava que eren del poble. Es van fer 19 capítols de la sèrie i cada un tenia un títol com La cueva del Gato Verde, el encuentro, no nos moverán o el final del verano.
Diuen que “els nens prodigi” quan es fan grans acaben malament però això no és sempre veritat ja que dels 7 que sortien a la sèrie només un va tenir problemes amb les drogues. Dels altres, un és llicenciat en telecomunicacions, un és actor, un recepcionista, un altre fotògraf i les dues noies són infermeres.
La Julia i el Chanquete ja eren actors i, per exemple, la Julia (Maria Garralon) ha sortit en sèries com a Compañeros fent de conserge o a Farmacia de Guardia fent de policia local (que va fer famosa la frase “para dentro Romerales”).



Aquell any també va ser important perquè es van fer els mundials de futbol a Espanya i la seva mascota va ser... El naranjito!!! Que fins i tot se’n va fer una sèrie de dibuixos animats. En aquesta sèrie, el naranjito tenia una nòvia que es deia Clementina i un amic que es deia Citronio.
També el papa Joan Pau II fa la seva primera visita a Espanya, Felipe González guanya les eleccions i es converteix en el president del Govern, es posen en circulació els bitllets de 5 mil pessetes, es prohibeix a Espanya la venda de tabac als menors de 16 anys, comencen els judicis contra els implicats al cop d’estat del 23-F, es produeix la guerra de les Malvines, Maradona arriba al Barça, Gabriel García Marquez guanya el Nobel de Literatura, es trenca la presa de Tous.
El ’82 neixien joves promeses David Bustamante, Adam Raga, Kaká, Kelly Clarkson, Tommy Robredo o Victòria Francès i ens deixaven Grace Kelly, Paco Martínez Soria, Henry Fonda o Ingrid Bergman.



Al cine s’estrenaven Blade Runner, Oficial y Caballero, Laberinto de pasiones, Rocky III, Tootsie, Tras la pista de la pantera rosa, Star Trek II o ET el extraterrestre. Per cert, sabeu d’on ve el nom ET? No ve de l’abreviació d’ extraterrestre, són la 1a i la última lletra del nom del nen protagonista que es diu Elliot.
I destacarem que Volver a empezar de José Luís Garci va obtenir un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
A la tele, Mayra Gomez Kemp s’estrena com a presentadora de l’ Un, dos tres, TVE retransmet per a tot el món la inauguració del Mundial de Futbol, s’emet a TVE l’últim episodi de la tercera temporada de Dallas, i en Panxo de Verano Azul diu la més que coneguda frase: “Chanquete ha muerto!”.
Aquell any s’estrenava “Dartacán y los tres mosqueperros”, “Al filo de lo imposible”, “Dinastía” o “La conquista del oeste”.



Aquell any treien disc grans grups com Iron Maiden, Aerosmith, Siniestro Total, Dire Straits, Queen, Mecano, Prince, The Cure, Los Chichos o Camilo Sesto. A Eurovisió va anar-hi Lucía amb la cançó “Él” i va quedar en desè lloc amb 52 punts. I aquell mateix estiu sonaven cançons com “Bienvenidos” de Miguel Rios, “Me colé en una fiesta” de Mecano, “Juntos” del Paloma San Basilio o la “Felicidad” de Al Bano i Romina Power.

Us deixem amb la cançó que heu triat des del bloc que és “Bailando” de l’ Alaska y los Pegamoides.



I avui sí que sentireu per últim cop les mítiques frases del Makasum l’olla:
Fins aquí el 1982.
Fins la setmana que ve, per molts anys i fins sempre!

El Duel Final. Maktub 110

Per Eva Sala

Amor i desamor. La vida és així. Tots volem el que no temin.
Els que no tenen parella la troben a faltar i els que en tenen, moltes vegades els hi sobra.
Sovint fem les coses sense pensar i no posem en una balança tots els peròs i els contres de cada una de les nostres decisions.
De vegades pensem que els que tenen parella són afortunats perquè tenen amb qui dormir, tenen qui els hi regala la rosa per Sant Jordi, saben a qui poden explicar els maldecaps i les penes, sempre tenen companyia per anar a tot arreu, tenen a qui abraçar-se quan tenen fred, poden fer sopars romàntics amb espelmetes, poden fer una dutxa compartida, i moltes coses més.
Però no pensem que els que no tenen parella no han de planificar per dos, no han de donar explicacions del que fan o deixen de fer, no passen calor les nits d’estiu al costat d’un altre cos enganxós i calent, poden fer tot el que vulguin quan vulguin com vulguin i amb qui vulguin, no han de pensar en ningú més ni dependre de ningú.Així doncs, no hi ha una cosa millor que una altra. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients i si els sabem combinar bé, sabrem viure bé.




Per Elisabet Puertas

Les coses s’acaben, arriba un dia que tot s’acaba. La nostra història ha perdurat durant setmanes, intenses, millor o pitjors però ja hem arribat al final.
M’agradaria pensar que algun dia tornarem a retrobar-nos i que la nostre relació serà com ara o molt millor però no em vull fer il•lusions perquè les coses mai son segures fins que les has deixat enrere.
Et diré la veritat, amb tu m’ho he passat molt bé tot i que a vegades he pensat en deixar córrer tot el que havíem construït, o en no treballar-me el dia a dia. Però segurament et trobaré a faltar , ja ara que estic lluny trobo a faltar el teu calor, la teva olor els teus moments però també tinc milers de records que puc mirar i escoltar cada vegada que et trobi a faltar.
Podríem dir que lo nostre ha sigut una mica una relació d’amor – odi, que per molt que ens estimem ningú sabrà les hores que ens hem estat barallant i trencant-nos el cap o les discussions que teníem perquè hi ha coses que no ens acabaven d’agradar.
Encara que avui estigui lluny de tu, deixem abraçar-te per última vegada, és la última oportunitat per tornar a sentir. Let me hold you for the last time.

l'Epíleg. Maktub 110

El cervell sempre juga amb els pros i els contres que han de servir per a prendre decisions, per a saber què fem o què deixem de fer. Es tracta de preguntes i respostes posades en diferents ordres i a vegades de manera inconnexa i sense lògica. Mentre fem aquests brainstormings fem com si sexessim pollastres. Agafem un argument, el desgranem li donem voltes i el posem en un cantó o en un altre per a esperar decidir-nos. I amb aquesta selecció molts arguments de pes cauen en una balança. Sigui la del si o la del no, fan que quedi desequilibrada i que la resposta hagi de ser clara, lògicament indubtable. Però el cap ens diu això i el cor ens diu quelcom diferent. I aleshores ens falta una raó, un element per fer creure el cap que ha guanyat la batalla, vaja per autoenganyar-nos i poder explicar als altres perquè hem fet el que hem fet. Una raó que ens faci quedar i no moure’ns parla de la cançó. Quan hem de marxar volem sentir un motiu que faci que ens quedem, perquè sempre les arrels tiren més que les ales quan ens entra la por a saltar. Una sola raó ho podria fer canviar tot, però, per sort o per desgràcia, no sempre arriba.

MakGuffin110

LA CARTELLERA
Acabeu d’escoltar el trailer de Ejecutiva en Apuros, on Renée Zellweger, torna per protagonitzar una comèdia romàntica. Reencarna una executiva ambiciosa que arriba a un poblet de Minnesota per feina , pel camí toparà amb l’home del seus somnis.

I seguim amb comèdia i humor: Hacemos una porno? Dos amics que intentaran guanyar diners per tal de fer front als deutes creant una empresa per gravar porno amateur amb els seus amics.

Això era: Corazón de tinta. Una aventura on els protagonista de la pel•lícula és capaç de tornar reals els personatges dels contes que llegeix en veu alta. Una nit, dóna vida a un personatges que el segrestarà i el portarà als seus dominis. La seva filla emprendrà un viatge per rescatar al seu pare.

Per últim: Obsesionada, on l’espectacular Beyoncé es transforma en la dóna d’un home que comparteix feina amb Lisa, una companya de feina perfecta i maca. Aquesta s’obsessiona amb Derek i això portarà problemes.


Destacar: El primer día del resto de tu vida i Tres monos.


RÀNQUING

5. Los mundos de Coraline
4. Kika Superbruja
3. Millenium 1
2. Ángeles y Demonios
1. Terminator Salvation

Tracklist. Maktub 110

R.E.M. - It's the end of the world as we know it
Divas - You've got a friend
Alesha Dixon - The boy does nothing
James Morrison & Nelly Furtado - Broken strings
Laura Pausini & James Blunt - Primavera anticipada
Katrina & The Waves - Walking on sunshine
Blur - Song 2
Chumbawamba - Tubthumping
Lisa Loeb - I do
Nena - 99 red balloons
Tracy Chapman - Give me one reason
Sintonia Verano Azul
Michael Jackson - The girl is mine
BSO ET El extraterreste
Mecano - Maquillaje
Alaska y Los Pegamoides - Bailando
Peter Gabriel - Books of love
Sintonia House
BSO Gladiator
Camille - Money note
Likke - Little bit
Lhasa - Sometimes it hurts
The Corrs - Goodbye
Kabul Babá - Sent la nit
Anastacia - Welcome to my truth
Tom Jones - Sex bomb
Julieta Venegas - Me voy

Dona'm una pista. Maktub 110

Últim dona’m una pista ja que si és temps de comiat què millor fer-ho amb una cançó que ens parla de dir Adéu. Ho fem amb el grup superventes a Europa del 1996 al 2001. El grup de germans combina la música tradicional irlandesa amb el pop i el rock, una mescla que podria haver estat un desastre o un èxit i ha estat la segona opció: 50 milions de discos ho acrediten. Han nascut i viscut en un món de música als pubs irlandesos, on aquesta gent hi passa mitja vida. Molts dels seus primers temes van sonar a les parets del pub McManus’s, del seu tiet. Primer eren un duo i després si van afegir els 2 germans. Els va veure una de les germanes Kennedy i resulta que se’ls va endur a la copa del mòn de futbol del 94 i van tocar als jocs olimpics del 96 d’Atlanta per donar pas a ser teloners de Celine Dion.
El grup va tenir un sotrac després de la mort de la mare el 1999 per esperar un transplantament de pulmó que mai va arribar. El grup s’atura una estonaperò tornen amb força per tal de fer-se un lloc al mercat tot i que canvien d’estil i tornen més aviat a les arrels calmades de la música tradicional irlandesa. Una cançó que no hem pogut aclarir si parla de la mort de la seva mare.
2006. THE CORRS. GOODBYE

2003. KABUL BABÁ. SENT LA NIT
Aquesta és la versió del Save Tonight d’Eagle Eye Cherry que ens oferien els Kabul Babá, nascut de les restes de Sopa de Cabra. Aquesta versió ha estat quan més fort ha sonat el grup que es comença a gestar el 1999 . Al principi només quedaven uns quants de diferents bandes per a tocar i passar-s’ho bé amb un grup paral·lel que es deia primer pebre, després es van dir Bitxos. En aquest grup hi havia també Cris Juanico, però ell va decidir tornar definitivament a Menorca a viure allà i va coincidir amb la separació, presumptament final, del Sopa. Aixi que aquest espai per a passar-s’ho bé va acabar degenerant en un nou grup com els Kabul Babá, tot i que el nom encara canviaria: Cyrus Tomb abans d’arribar al que tots coneixem. Per cert que el seu tercer disc va veure la llum el 2007.

Seguim i parlem d’una dona amb una gran veu que bé s’hauria merescut participar al Dona’m una diva de la setmana passada. Una cantant de Chicago que està en actiu des del 1999, és a dir ara fa ja deu anys. LA seva veu com us dèiem van fer que se la comparés amb Aretha Franklin o Tina Turner i per a molts és la millor veu internacional femenina. La seva no ha estat una història allunyada de malalties i problemes de salut. Començant per tenir un germà autista i una simple miopia, seguint per l’enfermetat de Crohn, una dolència crònica que va obligar a que la operessin per treure-li part de l’intestí, deixant-li una cicatriu a l’abdomen que mai li ha importat ensenyar. A més, el seu pare els va abandonar i de jove d’estudiant va mostrar interès per a l’arqueologia. Va participar en dúos amb Vonda Shepard per a la sèrie Ally McBeal en els seus començaments. El gran boom però, la cresta de la onada va ser el 2004 amb l’àlbum que porta el seu propi nom i d’on procedeix la cançó que sentirem tot seguit. Però abans d’aturar-nos, el seu single el principi del qual ha servit per a introducció de la tertúlia de Maktub aquesta temporada no ha funcionat precisament bé i ha suposat un fort revés per a ella. Una cançó que parla de la relació amb el seu pare que les va abandonar com dèiem i del càncer de pit que va superar.
2004. ANASTACIA. WELCOME TO MY TRUTH

2004. TOM JONES. SEX BOMB
Acabem d’escoltar Tom Jones, el Tigre de Gales que als seus 69 anys, i no per l’edat justa, és una autèntica bomba sexual i sinó que li expliquin a la seva dona les moltes infidelitats que el mateix Tom Jones ha reconegut. Però vaja, qui es vol separar d’una mina d’or que ha vengut més de 70 milions de còpies al llarg de la seva carrera que va començar els anys 60. Un dels seus primers èxit va ser el It’s not unusual, de 1965 que encara sona a les festes de barri i pobles d’arreu. Per cert que en el videoclip l’home no s’en surt gaire bé de ballar que diguéssim. Una cançó del 2004.
Us donem una pista i un comiat. Perquè avui serem més italians que mai, ja que ells quan diuen Ciao tant pot ser hola o adéu. I nosaltres hem començat dient Hola amb un Adéu i acabem amb un Adéu. En aquest cas amb sabor de tequila, de llimona i sal i de Mèxic. D’una dona que toca acordió, piano, guitarra acústica, mandolina, caixa de ritmes, guitarra elèctrica, baix, violoncel, mog, wurlitzer, teclats i vibrafòn. Una mexicana nascuda a California, però es va criar a Tijuana a Mèxic amb els seus pares que eren fotògrafs. Una noia tímida amb la seva vessant humanitària que no ensenya gaire i que destaca també per les nombroses col·laboracions que ha fet amb altres artistes. Morenamia amb Miguel Bosé, Nada de este fue un error amb Coti i paulina Rubio. 2006. JULIETA VENEGAS. ME VOY